SETENA PRÀCTICA: Carl Rogers
Carl Rogers era un home solitari, independent i disciplinat que va néixer l’any 1902 a Chicago i, la seva educació va ser molt estricta.
La teoria de Rogers és d’una aplicació àmplia i clínica, ja que està basada en anys d’experiència amb pacients.
Rogers es diferencia de Freud pel fet que considera les persones com a bones o saludables, és a dir, considera que les persones són bones per naturalesa; opció totalment contraposada a la de Freud. Per a Rogers, la malaltia mental és una distorsió de la tendència natural. Una altra diferència amb Freud és que, la teoria de Rogers en principi és senzilla. També es diferencia en gran mesura del conductisme i dels seus mètodes.
La teoria es constitueix a partir de la idea d’una motivació innata present en qualsevol forma de vida dirigida a desenvolupar els seus potencials el més enllà possible i, en defensar que els éssers humans sabem com evolucionar cap aquest sentit quan les condicions són òptimes.
Rogers defensa que els organismes saben què és bo per ells i, els humans valorem la recompensa positiva d’un mateix (autoestima, auto validesa...) i, això és gràcies als cuidats positius dels altres envers nosaltres i a la societat.
La societat però, ens recompensa si complim amb els estàndards que apliquen uns altres en comptes de seguir les nostres actualitzacions de potencial individuals. Els que no puguin complir aquests estàndards tindran una baixa autoestima.
Rogers s’interessa per descriure la persona sana i, aquesta compleix les següents qualitats:
1. Obertura a l’experiència: percepció precisa de les experiències pròpies i els sentiments i capacitat d’acceptar la realitat.
2. Vivència existencial: viure el moment i no el passat o el futur, ja que un ja ha passat i l’altre no existeix. Això però, no vol dir que no aprenguem del passat ni planifiquem el futur. Simplement hem de reconèixer el que experimentem en el moment.
3. Confiança organísmica: hem de confiar en nosaltres mateixos i fer allò que creiem correcte i que sorgeix de forma natural.
4. Llibertat de l’experiència: ens sentim lliures i assumim les responsabilitats de les nostres oportunitats.
5. Creativitat: si un se sent lliure i responsable participarà en el món i serà una persona funcional, en contacte amb la seva actualització i la dels altres.
TERÀPIA
En un principi Rogers va anomenar la serva teràpia “no-directiva”, ja que creia que el psicòleg no havia de guiar el pacient, però si ser allà mentre aquest portava el curs del seu procés terapèutic.
El resultat del nom va portar a l’experiència contrària i el va canviar per “teràpia centrada en el pacient”: el pacient havia de dir què estava malament, trobar les formes de millorar i determinar la conclusió de la teràpia.
REQUISITS DEL TERAPEUTA
· Acceptació incondicional: acceptar la persona sense cap necessitat d’estar d’acord amb el que ha fet o amb el que diu. Transmetre confiança a través d’una mirada positiva.
· Comprensió empàtica: intentar entendre els seus desitjos, anhels, frustracions, emocions... sense jutjar el pacient.
· Autenticitat, congruència o coherència: actuar, sentir i pensar sense contradiccions, ja que l’actitud es transmet cap a l’altra persona.
Rogers afirma que aquestes qualitats són necessàries i suficients, però aconseguir dominar aquestes tres qualitats no és una feina senzilla ni sempre s’aconsegueix.
DOCUMENTAL: PENSANT EN ELS ALTRES I REFLEXIÓ
El documental mostra com les relacions amb els altres i el fet de millorar ajudant-se els uns als altres porta a la felicitat.
L’objectiu del curs d’aquella classe d’una escola del Japó és arribar a ser feliç i, està científicament comprovat que el que dóna més satisfacció és establir relacions satisfactòries amb altres.
En documental es mostrava una classe en la qual s’havia creat un vincle afectiu important, la qual cosa es mostrava des d’un inici amb el retrobament entre alumnes i el professor.
Les classes d’aquella aula eren diferents a la resta i, em vaig fixar en un exercici molt útil en el tractament de les emocions i el fet de poder expressar-se i fer-se entendre i, alhora crear un lligam amb els altres.
Aquesta activitat és escriure les “cartes de la llibreta”; són cartes en les quals cada alumne escriu fets sobre la seva vida i els sentiments que li provoquen.
El fet de fer-se escoltar i saber que els altres t’entenen i et recolzen crea o reforça un lligam perquè, des del meu punt de vista és molt important que s’entenguin els sentiments dels altres i recordar que tots som persones i que certes experiències ens poden afectar de manera positiva o negativa.
Per poder dur a terme una activitat com aquesta, hi ha una capacitat que em sembla indispensable i, és l’empatia. Si un no és capaç de posar-se al lloc d’un altre i imaginar-se el que està sentint (encara que només sigui una aproximació, ja que no és possible sentir el mateix si no has passat per aquella situació), no el podrà entendre per més que vulgui.
La meva opinió però, és que l’empatia és una capacitat que pot tenir qualsevol, ja que tothom té sentiments i aquests són molt semblants. Els sentiments es podrien considerar universals perquè els mostrem de la mateixa manera: si estem contents somriem, si estem tristos plorem... i, són accions que podem observar del naixement en qualsevol nen.
En el documental s’observa l’empatia en el moment quan llegeixen les cartes i tots els altres escolten atentament el que els seus companys estan dient i per les reaccions que es donen, per exemple: quan comenten la pèrdua d’un ésser estimat els altres es posen tristos o fins i tot ploren perquè s’hi senten identificats.
L’empatia es pot reforçar pensant en un mateix, ja que tots tenim els nostres punts febles. Reconèixer aquesta vulnerabilitat davant els altres reforça els lligams i, com a conseqüència també reforça l’empatia.
El mestre els ensenya el camí de la felicitat i, la seva feina primordial és fer veure als seus alumnes la importància de la vida i mostrar-los les alegries que aquesta comporta; les quals són experiències individuals que només pot sentir un mateix.
El mestre també els ensenya a reflexionar per si mateixos quan cometen algun error alhora de tractar els altres. Un bon exemple del documental seria el fet de tractar els altres amb menyspreu pel fet de no haver tret bones notes.
El professor els obliga a reflexionar sobre el que han fet i perquè ho han fet; d’aquesta reflexió aprenen que burlar-se dels amics per una cosa així està malament perquè a ells els faria estar tristos i, el fet de considerar-los amics amb un lligam especial feia que els mateixos que se’n burlaven se sentissin malament. Van arribar a la conclusió que els seus companys s’havien esforçat en tasques que els resultaven difícils i no encara no havien pogut resoldre el problema.
La conclusió a la qual he arribat jo, és que un ambient educatiu basat en la felicitat i els sentiments seria molt més eficaç i els professionals resultants d’aquesta educació serien més competitius alhora d’assumir tasques i realitzar la seva feina amb una qualitat superior.
Segons el meu punt de vista, sempre es treballa molt millor i amb més ganes quan un se sent bé amb si mateixa i està a gust amb els seus companys. Ser feliç repercuteix en la vida de cadascú i, com a conseqüència, també repercuteix en la societat.
