Mecanismes de defensa

Sigmund Freud (1856-1939) va néixer a Freiberg, una petita ciutat de Moràvia, que llavors pertanyia a l’imperi austrohongarès. L’any 1960 però, ell i la seva família es van traslladar a Viena; allà es va doctorar en medicina.

Freud es va interessar per les paràlisis histèriques precisament perquè no hi havia una lesió física visible que l’originés i, va voler anar a estudiar amb Charcot perquè les tècniques que utilitzava havien generat alguna millora en els pacients.

La tècnica més utilitzada pel neuròleg francès era la hipnosi, la qual aconseguia que les persones paralitzades poguessin tornar a caminar o a moure una extremitat; els resultats però, només es donaven quan aquestes estaven sota els efectes de la hipnosi.

Quan va acabar la seva estada a París, va escriure un llibre juntament amb Breuer. En aquest llibre titulat Estudis sobre la histèria.

Freud va dir que les lesions es trobaven en el cervell i que, aquestes havien estat provocades per un trauma, és a dir, una lesió psíquica que, posteriorment havia afectat les neurones.

Més endavant, Freud abandona la hipnosi i serà el fundador del que actualment coneixem amb el nom de psicoanàlisi (estudi dels estats de la consciència).

·         Estructura de la personalitat

Considerava que el nivell conscient era només una setena part de la nostra personalitat i que estava formada per percepcions, pensaments i records dels qual som conscients a cada moment.

El preconscient estava constituït per pensaments, records i aprenentatges no conscients als quals podem accedir fàcilment.

L’inconscient estava compost pels desitjos innats reprimits, els quals no formen part de la consciència. L’inconscient es basava en el principi del plaer; aquests plaers es troben reprimits perquè Freud va situar una censura entre l’inconscient i el preconscient, la qual només es relaxa en el somni.

Hi havia també tres instàncies psíquiques: l’allò, el jo i el superjò.

L’allò és l’energia psíquica inconscient que tracta de satisfer els impulsos instintius de supervivència, els quals requereixen una satisfacció immediata. Aquesta energia psíquica o libido es regeix pel principi de plaer.

El jo és la part més racional de la personalitat i és format per elements conscients i inconscients. El jo es basa en el principi de realitat i se situa entre el principi de plaer i les normes morals i socials representades pel superjò. Les tasques més importants del jo són el control de les tensions internes i l’adaptació a la realitat.

El superjò és la consciència moral i la interiorització en la infància dels valors socials.  Representa pautes ideals de conducta i exigències socioculturals.

·         Desenvolupament psicosexual

Fase oral: plaer centrat en la boca

Fase sàdica i anal: el nen descobreix que pot començar a controlar els esfínters i les accions de micció i defecació.

Fase fàl·lica: els nens descobreixen els genitals i s’adonen que nens i nenes són diferents; en aquestes etapes apareixen el “complex d’Èdip” i el “complex d’Electra”.

Període de latència: els infants s’adonen que les qüestions relacionades amb el sexe no són apropiades i, per a quest motiu no en volen sentir parlar.

Fase genital: reapareix l’interès per la sexualitat, la qual ja té connotacions semblants a la sexualitat adulta.

Pràctica à Adela Navarro, Anna Peroliu i Raquel Nierga

Anna Freud va parlar dels mecanismes de repressió,els quals poden ser de:

·         Repressió: manté els impulsos inacceptables fora de la consciència.

·         Negació: negar que un esdeveniment va tenir lloc en la realitat.

·         Projecció: s’atribueixen els impulsos inacceptables als altres.

·         Racionalització: la persona busca una excusa racional per acceptar la situació.

·         Intel·lectualització: generar actituds fredes, analítiques i distants.  

·         Regressió: involució a etapes del desenvolupament psicosexual més infantils.

·         Sublimació: transformar l’impuls inacceptable en un d’acceptable.

·         Reacció: protegir-se d’un impuls posant èmfasi al seu oposat.

·         Desplaçament: canviar l’objectiu d’un impuls.

IRA:

1.       Rebentar les rodes a un cotxe pel fet d’estar enfadat i voler sentir-se millor.

2.       Fer servir l’energia de la ràbia per a netejar la cuina.

LUXÚRIA:

1.       Mantenir relacions amb el xicot d’una amiga i causar-los problemes.

2.       Sorprendre la pròpia parella de manera agradable per millorar la relació.

GULA:

1.       Menjar de tal manera que un arribi a patir una malaltia alimentària.

2.       Cuinar pels amics de manera que un pugui compartir el menjar amb la gent que estima.

PERESA:

1.       Perdre el temps sense fer res de profit.

2.       Agafar-te un moment per a descansar i poder continuar amb més ganes al cap d’una estona allò que estiguéssim fent.

SUPÈRBIA:

1.       Fer sentir inferiors els altres.

2.       Fer valdre els propis coneixements per engrescar els altres en algun projecte.

ENVEJA:

1.       Gastar-se uns diners que no es tenen per voler tenir el mateix que els altres.

2.       Esforçar-se per superar-se a un mateix i aconseguir oportunitats millors.

AVARÍCIA:

1.       Preocupar-se molt dels elements materials i descuidar les relacions personals.

2.       Compartir el que un té amb els altres.

Conclusions

Els mecanismes de defensa són diferents maneres de superar problemes que la gent practica sense saber que en alguns casos allò que utilitzem a mode de defensa ens pot resultar més perjudicial que no pas beneficiós.

És cert que alguns mecanismes, com ara el de “sublimació” poden resultar útils perquè ajuden a pensar que una situació o impuls inacceptable es pot arribar a convertir en alguna cosa que pugui beneficiar a un mateix o, fins i tot en alguns casos, a la gent que ens envolta.

Això sí, la manera d’afrontar aquests problemes diaris depèn de la perspectiva de cada persona i les idees que aquesta tingui per canviar la situació, ja que amb una mentalitat positiva qualsevol impuls que ens pugui semblar inacceptable pot resultar funcional.

A diferència del mecanisme de “sublimació”, n’hi ha d’altres que poden esdevenir summament perjudicials per aquells que els practiquen. Un exemple d’aquests mecanismes, seria el “d’intel·lectuació”.  Utilitzant aquest procediment, és cert que un aconsegueix defensar-se de tot allò que li pugui fer mal, però també s’allunya de tot allò que el pot fer sentir-se estimat o content... Això és degut al desenvolupament d’una actitud freda i distant que, el que fa és que no t’afecti res, ni les coses dolentes ni les bones.

La majoria d’aquests mecanismes són innats en l’ésser humà, ja que són universals i no hi ha diferències notables en les persones que els duen a terme. El que determina però, que n’utilitzem un o un altre és el nostres posicionament davant les situacions: si ens hi volem encarar o no. El primer cas és un posicionament que afavoreix la persona, ja que busca solucions a allò que el preocupa. El segon cas, en canvi, reflectiria un posicionament negatiu perquè no solucionaria el problema i se’l guardaria a dins intentant negar-lo o oblidar-lo.

La manera de posicionar-se, a diferència dels mecanismes, sí que és apresa. Depèn de la nostra personalitat, la qual hem anat formant al llarg dels anys a partir del temperament (innat), el medi que ens envolta, la informació que hem rebut de les persones més pròximes a nosaltres, les experiències viscudes...

Tothom ha tingut problemes al llarg de la vida i, segurament haurem fet servir diferents mecanismes de defensa segons el que ens preocupava en aquell moment. El criteri de cadascú és fonamental alhora de decidir quin és el millor i també alhora de saber quines conseqüències tindrà escollir-ne un o altre.

La mala elecció d’aquests mecanismes és el que porta a persones a un estancament en elles mateixes o també els provoca un arrossegament de traumes infantils en la vida adulta; els quals no haurien aparegut si no s’hagués après a actuar sempre de la mateixa manera o algú hagués fet veure a aquella persona que els mètodes no eren els adequats.

Distorsions cognitives

El concepte de distorsions cognitives és diferent segons el paradigma que l’estudia i hi busca solucions:

·         Conductisme radical: la teràpia per a les distorsions no es basa en el procés mental, sinó en la conducta. Des d’aquest model, l’únic factor que determina la conducta és l’ambient, ja que segueixen uns esquemes rígids que no deixen cap paper als processos mentals (si no es veuen no existeixen):

Estímul à Resposta: esquema que va utilitzar Watson.

Estímul à Resposta à Conseqüència: esquema que va utilitzar Skinner.

En aquest conductisme radical però,  es limita molt l’estudi d’aquestes distorsions i, només ajuda a entendre la conducta, però no l’explica (no explica, per exemple, perquè davant d’un mateix estímul hi ha persones que actuen de manera diferent).

·         Cognitivisme: és capaç d’explicar algunes de les mancances del conductisme a partir d’un esquema en el qual sí hi ha cabuda per als processos mentals i per a l’organisme.

En el cognitivisme, abans que l’estímul provoqui una resposta directa, aquesta és  processada per l’organisme; és a dir, l’organisme pensa, decideix, sent...

Aquestes dues maneres de pensar, van intentar trobar un remei per a les distorsions cognitives. Són esquemes equivocats d’interpretar els fets i que generen múltiples conseqüències negatives, algunes d’elles són:

A.      Alteracions emocionals fruit de la creença en els pensaments negatius.

B.      Conflictes en les relacions amb els altres a partir d’interpretacions errònies que generem a partir de pensaments negatius i probablement incorrectes...

El model conductista radical defensa que es basa en un aprenentatge en el qual un no té control de la situació.

El model conductista defensa que si pensem de manera pessimista un acabarà deprimit dins un cercle viciós del qual serà molt difícil sortir.

Beck i Ellis van arribar a la conclusió que hi ha diferents maneres de pensar i que, algunes són millors i d’altres pitjors. Segons ells, no podem decidir què passa, però sí com afrontar-ho.

TERÀPIA RACIONAL EMOTIVA (A. Ellis): és una teràpia conductista que intenta fer una substitució dels pensaments distorsionats per altres que siguin més apropiats.

TERÀPIA COGNITIVA (A. T. Beck): es basa en el cognitivisme i té en compte els estímuls i les respostes que dóna l’organisme en relació a aquests primers.

Tant Ellis com Beck  van elaborar una llista de distorsions cognitives i els dos actuen sobre la manera de pensar dels pacients i busquen alternatives millors a els pensaments distorsionats.

Pràctica à Glòria Grau, Anna Peroliu i Raquel Nierga

Generalització excessiva:

1.       He suspès un examen, segur que no n’aprovaré mai cap.

2.       M’he banyat al mar i m’ha picat una medusa, no m’hi banyaré més perquè em tornaran a picar.

Associació selectiva:

1.       L’alumne ha comès un petit error en un exercici de l’examen. Creu que la resta de l’examen que ha fet bé no val la pena i que li ha sortit molt malament.

2.       L’alumne s’ha quedat uns segons en blanc durant l’exposició oral i creu que li ha sortit fatal.

Polarització:

1.       Ens donen la nota d’un treball i m’adono que és més baixa que la dels companys que estan a prop meu. Tothom ho fa millor que jo. 

2.       Quan estic conduint i tinc pressa, em trobo un semàfor en vermell. Sempre em trobo tots els semàfors en vermell.

Desqualificació d’allò positiu:

1.       Tothom s’ho havia passat d’allò més bé a la festa, però per culpa meva va ser un desastre. Ho vaig espatllar per arribar tard.

2.       Durant la reunió he fet comentaris molt encertats, però ha estat un desastre per un comentari inapropiat.

Lectura de pensament:

1.       El meu amic ha arribat tard a la cita perquè no volia quedar amb mi.

2.       El dia de la festa dues amigues es presenten amb el mateix vestit. La primera pensa que la segona s’ha posat aquell vestit perquè sap que li queda millor.

Endevinar el futur:

1.       Segur que quan arribi a la taquilla ja no hi haurà entrades.

2.       Abans d’anar a una entrevista de feina ja penso que no m’agafaran perquè no sóc prou bo.

Magnificació i minimització:

1.       El meu amic no m’ha pogut portar a la reunió. M’ha fallat.

2.       Hem guanyat el concurs perquè hi he pogut participar, però no té cap importància perquè ho podria haver fet qualsevol. 

Raonament emocional:

1.       Em sento contenta, m’anirà bé el dia.

2.       Estic trista, perdrem el partit.

Etiquetar:

1.       Un dia va arribar tard, en comptes de tenir un problema puntual, és un despreocupat.

2.       No vaig ser capaç de construir la maqueta, en comptes de no saber fer tasques manuals, sóc un inútil.

Auto inculpació:

1.       La meva amiga va patir un accident de cotxe perquè jo anava amb ella.

2.       El xicot l’ha deixada perquè som amigues.

Personalització:

1.       Com que em vaig presentar a les eleccions el meu partit va perdre.

2.       Com que no vaig jugar el partit, no vam guanyar.

Imperatiu:

1.       No he pogut dormir 8 hores, per tant, el dia m’anirà malament; hauria d’haver anat a dormir més aviat.

2.       Li vaig dir una mentida i ara no em creurà, li hauria d’haver dit la veritat.

Conclusions

Les distorsions cognitives són problemes que ens poden afectar a tots en un moment determinat, de manera que ens sentim més tristos que de costum. Quan és un fet puntual, és a dir, que no es repeteix constantment i no afecta de manera negativa tot el que fem, no és un problema del qual ens hauríem de preocupar gaire, ja que no resulta estrany tenir idees i pensaments com aquests en moments en els quals ens sentim més insegurs o vulnerables.  

En veure els diferents tipus de distorsions que existien em vaig adonar que algunes vegades un pot pensar de manera equivocada amb gran facilitat. Una de les distorsions que crec que pot haver tingut més gent, és la de “lectura de pensament” o “endevinar el futur”. Ningú no pot saber què pensen els altres, però de totes maneres intentem endevinar-ho; és un fet que creiem que ens pot ajudar a decidir com hem d’actuar, però en el fons no serveix de res perquè mai podrem tenir garanties que allò que hem deduït sigui correcte.

Encara que el fet d’intentar llegir el pensament sigui inútil, és una d’aquelles distorsions que més practiquem; la qual jo he experimentat algunes vegades.

El problema greu d’aquestes distorsions és quan una persona no pot deixar de pensar d’aquella manera i entra en un cercle viciós, ja que d’aquesta manera tots el pensaments i sentiments negatius arribaran a afectar la vida quotidiana d’aquesta persona.

Hi ha molts tipus de distorsions cognitives i, tot i que alguna d’elles en pugui portar a pensar en positiu (ex. personalització: si no hagués arreglat la situació hauríem perdut el client), la visió de la realitat és incorrecta. Quan ens trobem en una situació així, un pot arribar a pensar que és l’únic que fa les coses bé i, d’aquesta manera empitjorar les relacions socials amb els seus companys. Les distorsions cognitives constants, siguin del tipus que siguin, comportaran conseqüències negatives per aquelles persones que les pateixen.

En els últims casos que he descrit, és necessària una teràpia per a solucionar el problema; per poder fer efectiva una teràpia però, és essencial tenir clar el propòsit que es vol assolir i quin és l’objecte d’estudi. Per aquest motiu, em sembla molt encertada la idea de Beck i Ellis de proposar un llistat amb els diferents tipus de distorsions i les seves corresponents definicions. Segons el meu punt de vista és fonamental ja que, si no tens clar quin és el trastorn del pacient no el podràs ajudar a sortir de la situació en la qual es troba. També és cert que una tasca d’aquestes característiques és complexa, ja que hi ha molts tipus diferents de distorsions cognitives i, algunes d’elles són molt semblants o fins i tot són una combinació de les anteriors. A més, s’ha de vigilar quines s’incorporen a la llista i quines no ja que, com havia passat anteriorment amb els manuals de diagnòstic, n’hi ha que potser no són un “trastorn” pròpiament dit i que, per tant, una cura no sigui necessària.  

Les teràpies presentades per Beck i Ellis contra aquest tipus de distorsions se centren en canviar la manera de pensar tan negativa dels pacients i buscar alternatives a aquestes ja que, és cert que no podem decidir què ens però sí com afrontar o posicionar-nos davant situacions difícils.

Dessensibilització sistemàtica

HISTÒRIA

Al llarg del segle XX es desenvolupa el conductisme, el qual va ser impulsat per John Watson, el qual en va ser un dels principals representants.

Segons Watson, la psicologia s'havia de reduir a l'estudi del comportament observable i/o mesurable objectivament perquè pogués ser considerada una ciència.

Un dels personatges que més va influir en Watson va ser Ivan Pavlov, el qual inicialment havia dut a terme estudis sobre el sistema digestiu, el sistema nerviós... Els experiments que van fonamentar les bases del Conductisme però, van ser aquells que van demostrar l'existència de respostes condicionades i respostes incondicionades a determinats estímuls.

Durant un dels estudis del sistema digestiu dels gossos, Pavlov sempre feia sonar una campaneta abans de portar-los el menjar. D'aquesta manera va poder observar que en fer-la sonar, els gossos començaven a salivar (sense que el menjar i fos present).

Les conclusions que va treure d'aquest fet, van ser que els gossos havien estat "condicionats" de tal manera que aquests associecin el so de la campaneta amb el menjar.

Watson va aplicar els resultats que havia obtingut Pavlov a l'ésser humà, i el va utilitzar per explicar fenòmens com ara les fòbies (por per associació).

• El condicionament clàssic, defensat per Pavlov, és aquell que considera els humans com éssers sotmesos a estímuls que els produeixen una certa resposta (planteja l'ésser humà com una màquina).
• El condicionament operant que defensava B.F. Skinner defensava que les respostes que doni l'individu seran diferents en funció de les conseqüències que aquestes comportin. Les conductes que proporcionin beneficis augmentaran mentre que les que comportin càstigs s'inhibiran.

Mary Cover Jones és l'autora de la DESSENSIBILITZACIÓ SISTEMÀTICA, teoria que deia que les pors que havien estat apreses es podien desaprendre.

PRÀCTICA

Cas A:

 Un nen de 7 anys veu un accident d'autobús a la televisió mentre veu les notícies amb la seva àvia. Des que va veure l'accident, el nen no puja més als autobuso perquè li fan molta por.

-Yaiza Navarro

-Gemma Nicolau

-Raquel Nierga

PAS 1: Fer passar el nen per davant de l'estació d'autobusos acompanyat de la seva àvia mentre van de camí cap a una botiga de caramels.

PAS 2: Donar-li per berenar alguna cosa que li agradi molt i menji poques vegades mentre li fem mirar una pel·lícula on hi apareixin autobusos.

PAS 3: Motivar el nen amb experiències pròpies dels familiars més pròxims mentre aquest s'ho passa bé jugant.

PAS 4: L'àvia li regala al seu nét una joguina en forma d'autobus i li explica de manera divertida com són els autobusos i els avantatges de fer-lo servir. 

PAS 5: Dur el nen a l'estació d'autobusos perquè pugui parlar amb un dels conductors i fer que aquest li expliqui què fa durant un dia laboral; sense que el nen puji a l'autobus. 

PAS 6: De camí al parc, aturar-se en una parada de busos i fer-li pujar uns quants graons i, d'aquesta manera fer-li veure que hi ha molta gent que hi puja i que no té por.

PAS 7: Proposar-li d'anar a un parc d'atraccions amb la condició de fer-ho en autobus.

PAS 8: Fer-lo pujar a un autobus i deixar que s'hi assegui una estona duent a sobre l'autobus de joguina que li havia regalat l'àvia. Un cop dins comparar la joguina amb el bus de debò.

PAS 9: Després del fet d'haver vist un autobus per dins, motivar-lo per què en faci un dibuix.

PAS 10: Pujar en un autobus amb la família i fer un viatge al parc d'atraccions, tal i com havíem proposat anteriorment.

CONCLUSIONS

L'associació d'idees és un procés d'aprenentatge en el qual hi intervenen en gran mesura les respostes que donem a certs estímuls. Perquè es pugui dur a terme l'aprenentage un individu ha d'estar exposat a un estímul prèviament preparat per l'investigador i, d'aquesta manera poder condicionar la resposta que aquest efectuarà posteriorment.

El procés de dessensibilització sistemàtica pot donar molt bons resultats en alguns tipus de fòbies, com ara l'anterior, però actualment hi ha altres tècniques (a part d'aquesta) que poden ser més eficaces en casos més complicats.

La modificació d'una conducta apresa però, pot ser un procés més o menys llarg i, no sempre fàcil d'aconseguir. Cada persona posseeix característiques diferents i, per això hi haurà enfocaments que funcionaran amb unes i amb d'altres no; un fet imprescindible perquè funcioni però, és que hi ha d'haver certa continuïtat en cada un dels passos que es duran a terme, els quals han d'ésser progressius per arribar a superar els problemes (en el cas de la pràctica, una fòbia). Això sí, se seguirà endavant sempre que la persona que tingui la fòbia sigui capaç d'avançar, ja que forçar a una persona podria tenir un efecte contraproduent.

La dessensibilització sistemàtica és una tècnica que a vegades pot funcionar a la primera o que, en comptes d'això s'hagi d'anar refent a mesura que es duu a terme perquè: no hi ha els suficients passos, aquests estan desordenats, el pacient no es veu capaç de seguir i s'han de modificar... És una tècnica en què no es poden preveure els resultats, sinó que s'ha d'esperar a veure com reacciona el pacient; no es manté una estructura estable.

Pràctica fonaments psicologia: Introspecció

Definició:
la introspecció és pot considerar una capacitat de reflexió en estat conscient de la ment que permet una observació dels processos mentals individuals i propis de la mateixa persona, els quals poden ser molt variats, ja que abarca des de sons o imatges fins a records o pensaments més complexos.

Pràctica Introspectiva :
Milers de pensaments passen pel nostre cervell al llarg del dia i, quan duus a terme una pràctica d'introspecció poden aparèixer idees, sons, records, imatges...

En el meu cas, durant la introspecció (que va durar uns 10 minuts), durant els primers minuts no aconseguia deixar de pensar en la pràctica que havia de fer, com l'havia de fer... Vaig intentar distreure'm mirarnt diferents punts visuals i escoltant els sons que només se senten quan s'està en silenci.
Primer vaig coemençar a pensar en el que havia de fer aquella tarda i diverses preocupacions relacionades amb treballs, exàmens... A partir d'aquestes idees, els pensaments es van començar a desviar i vaig començar a pensar en coses molt diverses.
En aquesta estona que vaig dedicar a la introspecció, vaig mantenir una conversa amb mi mateixa referent a records o preocupacions, que és una pràctica que em resulta bastant familiar. En certs moments, també em venien a la ments temes musicals que havia escoltat el dia anterior o també records de situacions en les quals m'havia trobat feia pocs dies, normalment acompanyades d'imatges estàtiques i en moviment...

Va ser una experiència interessant i, el temps que hi vaig dedicar va passar de manera molt ràpida; és a dir, no és una situació incòmoda ni es passa una mala estona. És una prova per veure que el cervell no deixa mai d'actuar i que, dels milers o milions d'idees que tenim al dia algunes les fem servir i les altres les descartem i oblidem, ja que sinó no podríem suportar la pressió. 

Conclusions:
Em va costar deixar que la ment deixés enrere la idea de com fer aquesta pràctica i poder pensar en altres temes, ja que si seguia d'aquesta manera no podria dur a terme una "observació" gaire ben elaborada. Quan vaig aconseguir pensar en moltes de les altres idees que tenia m'adonava que passava d'una a una altra en qüestió de molt poc temps i, algunes vegades no hi havia cap relació o connexió entre dues idees consecutives.
Quan un es proposa dur a terme una pràctica com aquesta a vegades és difícil no dirigir la ment cap a una direcció o altra, en canvi, quan un està relaxat sense pensar en res concret el cervell no para de donar voltes a diferents temes en què en altres moments ni tan sols hauria pensat. En el meu cas, el moment en què sol passar és just abans de dormir quan no estàs massa cansat i t'adorms de seguida perquè llavors estàs completament sol amb els teus pensaments; sense distraccions de cap tipus.
Vaig poder comprovar que els records, sumen el conjunt de totes les sensacions, és a dir, en un record hi ha sons, imatges, idees, emocions, sentiments, idees sobre què podria haver passat... Per aquest motiu potser són als que vaig dedicar més estona. També vaig dedicar molta estona a "el que podria passar" és a dir, les preocupacions i quina seria la manera més eficaç d'afrontra-les.

En resum, és una pràctica interessant que mostra que l'activitat del cervell no cessa en cap moment, que sempre hi ha una veu interior per guiar els pensaments i idees i que, és una activitat que requereix no pensar una estona en el que estàs fent.