Mecanismes de defensa

Sigmund Freud (1856-1939) va néixer a Freiberg, una petita ciutat de Moràvia, que llavors pertanyia a l’imperi austrohongarès. L’any 1960 però, ell i la seva família es van traslladar a Viena; allà es va doctorar en medicina.

Freud es va interessar per les paràlisis histèriques precisament perquè no hi havia una lesió física visible que l’originés i, va voler anar a estudiar amb Charcot perquè les tècniques que utilitzava havien generat alguna millora en els pacients.

La tècnica més utilitzada pel neuròleg francès era la hipnosi, la qual aconseguia que les persones paralitzades poguessin tornar a caminar o a moure una extremitat; els resultats però, només es donaven quan aquestes estaven sota els efectes de la hipnosi.

Quan va acabar la seva estada a París, va escriure un llibre juntament amb Breuer. En aquest llibre titulat Estudis sobre la histèria.

Freud va dir que les lesions es trobaven en el cervell i que, aquestes havien estat provocades per un trauma, és a dir, una lesió psíquica que, posteriorment havia afectat les neurones.

Més endavant, Freud abandona la hipnosi i serà el fundador del que actualment coneixem amb el nom de psicoanàlisi (estudi dels estats de la consciència).

·         Estructura de la personalitat

Considerava que el nivell conscient era només una setena part de la nostra personalitat i que estava formada per percepcions, pensaments i records dels qual som conscients a cada moment.

El preconscient estava constituït per pensaments, records i aprenentatges no conscients als quals podem accedir fàcilment.

L’inconscient estava compost pels desitjos innats reprimits, els quals no formen part de la consciència. L’inconscient es basava en el principi del plaer; aquests plaers es troben reprimits perquè Freud va situar una censura entre l’inconscient i el preconscient, la qual només es relaxa en el somni.

Hi havia també tres instàncies psíquiques: l’allò, el jo i el superjò.

L’allò és l’energia psíquica inconscient que tracta de satisfer els impulsos instintius de supervivència, els quals requereixen una satisfacció immediata. Aquesta energia psíquica o libido es regeix pel principi de plaer.

El jo és la part més racional de la personalitat i és format per elements conscients i inconscients. El jo es basa en el principi de realitat i se situa entre el principi de plaer i les normes morals i socials representades pel superjò. Les tasques més importants del jo són el control de les tensions internes i l’adaptació a la realitat.

El superjò és la consciència moral i la interiorització en la infància dels valors socials.  Representa pautes ideals de conducta i exigències socioculturals.

·         Desenvolupament psicosexual

Fase oral: plaer centrat en la boca

Fase sàdica i anal: el nen descobreix que pot començar a controlar els esfínters i les accions de micció i defecació.

Fase fàl·lica: els nens descobreixen els genitals i s’adonen que nens i nenes són diferents; en aquestes etapes apareixen el “complex d’Èdip” i el “complex d’Electra”.

Període de latència: els infants s’adonen que les qüestions relacionades amb el sexe no són apropiades i, per a quest motiu no en volen sentir parlar.

Fase genital: reapareix l’interès per la sexualitat, la qual ja té connotacions semblants a la sexualitat adulta.

Pràctica à Adela Navarro, Anna Peroliu i Raquel Nierga

Anna Freud va parlar dels mecanismes de repressió,els quals poden ser de:

·         Repressió: manté els impulsos inacceptables fora de la consciència.

·         Negació: negar que un esdeveniment va tenir lloc en la realitat.

·         Projecció: s’atribueixen els impulsos inacceptables als altres.

·         Racionalització: la persona busca una excusa racional per acceptar la situació.

·         Intel·lectualització: generar actituds fredes, analítiques i distants.  

·         Regressió: involució a etapes del desenvolupament psicosexual més infantils.

·         Sublimació: transformar l’impuls inacceptable en un d’acceptable.

·         Reacció: protegir-se d’un impuls posant èmfasi al seu oposat.

·         Desplaçament: canviar l’objectiu d’un impuls.

IRA:

1.       Rebentar les rodes a un cotxe pel fet d’estar enfadat i voler sentir-se millor.

2.       Fer servir l’energia de la ràbia per a netejar la cuina.

LUXÚRIA:

1.       Mantenir relacions amb el xicot d’una amiga i causar-los problemes.

2.       Sorprendre la pròpia parella de manera agradable per millorar la relació.

GULA:

1.       Menjar de tal manera que un arribi a patir una malaltia alimentària.

2.       Cuinar pels amics de manera que un pugui compartir el menjar amb la gent que estima.

PERESA:

1.       Perdre el temps sense fer res de profit.

2.       Agafar-te un moment per a descansar i poder continuar amb més ganes al cap d’una estona allò que estiguéssim fent.

SUPÈRBIA:

1.       Fer sentir inferiors els altres.

2.       Fer valdre els propis coneixements per engrescar els altres en algun projecte.

ENVEJA:

1.       Gastar-se uns diners que no es tenen per voler tenir el mateix que els altres.

2.       Esforçar-se per superar-se a un mateix i aconseguir oportunitats millors.

AVARÍCIA:

1.       Preocupar-se molt dels elements materials i descuidar les relacions personals.

2.       Compartir el que un té amb els altres.

Conclusions

Els mecanismes de defensa són diferents maneres de superar problemes que la gent practica sense saber que en alguns casos allò que utilitzem a mode de defensa ens pot resultar més perjudicial que no pas beneficiós.

És cert que alguns mecanismes, com ara el de “sublimació” poden resultar útils perquè ajuden a pensar que una situació o impuls inacceptable es pot arribar a convertir en alguna cosa que pugui beneficiar a un mateix o, fins i tot en alguns casos, a la gent que ens envolta.

Això sí, la manera d’afrontar aquests problemes diaris depèn de la perspectiva de cada persona i les idees que aquesta tingui per canviar la situació, ja que amb una mentalitat positiva qualsevol impuls que ens pugui semblar inacceptable pot resultar funcional.

A diferència del mecanisme de “sublimació”, n’hi ha d’altres que poden esdevenir summament perjudicials per aquells que els practiquen. Un exemple d’aquests mecanismes, seria el “d’intel·lectuació”.  Utilitzant aquest procediment, és cert que un aconsegueix defensar-se de tot allò que li pugui fer mal, però també s’allunya de tot allò que el pot fer sentir-se estimat o content... Això és degut al desenvolupament d’una actitud freda i distant que, el que fa és que no t’afecti res, ni les coses dolentes ni les bones.

La majoria d’aquests mecanismes són innats en l’ésser humà, ja que són universals i no hi ha diferències notables en les persones que els duen a terme. El que determina però, que n’utilitzem un o un altre és el nostres posicionament davant les situacions: si ens hi volem encarar o no. El primer cas és un posicionament que afavoreix la persona, ja que busca solucions a allò que el preocupa. El segon cas, en canvi, reflectiria un posicionament negatiu perquè no solucionaria el problema i se’l guardaria a dins intentant negar-lo o oblidar-lo.

La manera de posicionar-se, a diferència dels mecanismes, sí que és apresa. Depèn de la nostra personalitat, la qual hem anat formant al llarg dels anys a partir del temperament (innat), el medi que ens envolta, la informació que hem rebut de les persones més pròximes a nosaltres, les experiències viscudes...

Tothom ha tingut problemes al llarg de la vida i, segurament haurem fet servir diferents mecanismes de defensa segons el que ens preocupava en aquell moment. El criteri de cadascú és fonamental alhora de decidir quin és el millor i també alhora de saber quines conseqüències tindrà escollir-ne un o altre.

La mala elecció d’aquests mecanismes és el que porta a persones a un estancament en elles mateixes o també els provoca un arrossegament de traumes infantils en la vida adulta; els quals no haurien aparegut si no s’hagués après a actuar sempre de la mateixa manera o algú hagués fet veure a aquella persona que els mètodes no eren els adequats.