Diagrama Sistèmic

L’enfocament sistèmic defensa que els éssers humans s’integren en diversos grups, en els qual s’han de sentir a gust. A partir del moment en què les relacions mantingudes deixen de ser saludables apareix el problema i, és quan comencen a treballar els psicòlegs defensors de l’enfocament sistèmic.

Un dels grups que qualsevol ésser humà forma part és la família (entre molts altres) i, Salvador Minuchin és un dels autors que s’ha dedicat a estudiar aquest grup i va proposar la “teràpia familiar estructurada”.

Per a Minuchin, un dels conceptes claus de la teoria era el fet d’ésser necessària una jerarquia. Segons l’autor, la jerarquia determina els diferents nivells i graus de responsabilitat; quanta més responsabilitat es tingui dins el grup, més elevat serà el poder de decisió dins el mateix. El poder però, ha d’estar ben gestionat, la qual cosa implica que no sigui un poder autoritari.

Minuchin defensa també que el poder l’han de gestionar els pares; quan aquesta jerarquia es desestabilitza, es presentaran problemes en el grup. Tot i que les famílies han canviat i evolucionat al llarg del temps totes tenen unes estructures determinades; aquestes estructures però, no determinen els graus de benestar dels seus membres.

Un altre concepte molt important en la seva teoria és el fet que existeixin fronteres entre els diversos subgrups que hi ha dins la família (pares, germans...). Hi ha tres tipus de fronteres, de les quals només una és l’adequada segons l’autor:

1.    Frontera rígida: aquest tipus de frontera no és adequada pel fet que no existeix cap tipus de comunicació entre els subgrups i la gestió del poder esdevé estrictament autoritària.

2.    Frontera laxa: aquest tipus de frontera tampoc és adequada pel fet que la pot traspassar tothom. El problema d’aquesta frontera és que el poder podria ser gestionat per qualsevol (ex. els fills gestionen l’economia de la casa)

3.    Frontera flexible: aquesta és l’única frontera adequada pel fet que permet i garanteix la comunicació entre els diversos subgrups. En aquest cas, el poder és gestionat pels pares però, els fills poden fer-hi les seves aportacions.

Els diferents tipus de relacions es poden representar per mitjà de:

Ø  Genograma: representa l’estructura d’una organització

Ø  Diagrama sistèmic: plasma de forma gràfica el conjunt de relacions que es donen dins un sistema i el funcionament de l’organització.

Pràctica 9: Diagrama Sistèmic

GENOGRAMA

El genograma anterior representa una família, les relacions dels quals han patit alguns trencaments.

D’una primera relació entre un home de 49 anys i una dona de 47, que actualment s’ha trencat, han nascut dues noies de 15 i 19 anys que s’han quedat a viure amb la mare.

El pare, ha format una relació informal amb una dona també de 49 anys, la qual ha trencat la relació amb la seva antiga parella de 50 anys. De l’antiga relació d’aquesta dona han nascut tres fills de 13, 16 i 17 anys respectivament, els quals s’han quedat a viure amb la mare.

DIAGRAMA SISTÈMIC

En el diagrama sistèmic anterior hi ha representades les relacions d’un grup d’amic en un moment determinat.

Dues noies de 16 i 17 anys tenen un conflicte manifest. La primera noia també té un conflicte manifest amb el seu xicot, però l’han desviat cap a un amic de 18 anys que manté una bona relació d’amistat amb la primera noia de 17 anys.

El xicot de la noia de 16 anys, té un conflicte ocult amb un amic, el qual té una relació excessiva amb la seva xicota de 18 anys. Aquesta última parella ha fet una aliança per intentar que les dues amigues barallades facin les paus i es tornin a portar bé. Mentrestant, l’amiga de 17 anys que està barallada amb la de 16, ha format una coalició amb una altra amiga de 17 anys en contra de la relació excessiva dels seus amics.

Ania Pérez i Raquel Nierga

REFLEXIÓ

Un diagrama sistèmic, a diferència d’un genograma, reflecteix de manera gràfica el funcionament d’una organització. Gràcies a aquest sistema podem observar quines relacions s’estableixen en un grup de persones en un moment determinat.

L’ús d’aquests diagrames està estretament relacionat amb l’enfocament sistèmic, en el qual tots els éssers humans pertanyen dins de grups que s’anomenen sistemes. Són útils per als psicòlegs perquè donen molta informació sobre la situació que s’està vivint; els genogrames només representen l’estructura de l’organització i, aquesta no determina el grau de benestar dels membres d’un grup. El fet que el diagrama sistèmic doni informació de la situació emocional que es viu entre els diferents membres, la qual afecta al benestar de les persones, fa que sigui més fàcil determinar els problemes d’un sistema.

Els grups que més han canviat al llarg del temps han estat les famílies i les parelles, ja que les normes de la societat  també han canviat i hi ha més llibertat alhora d’estructurar les relacions.

Un dels sistemes que més s’han treballat és la família, en la qual és necessària una jerarquia. La jerarquia determina els diferents graus de responsabilitat i, amb això els graus de poder. La jerarquia és necessària per gestionar el poder de forma adequada i, això no es pot fer si un no és responsable. En el cas d’una família, la responsabilitat recau en els pares, ja que consideren què és el millor en aquell moment i tenen presents les conseqüències d’allò que fan. Sense aquesta responsabilitat, el poder s’utilitzarà incorrectament i apareixeran problemes dins el sistema.

Aquesta jerarquia i el poder poden estar estructurats de maneres diferents, però perquè la convivència sigui la millor possible, el poder ha d’estar en mans dels pares però, al mateix temps els fills i/o altres membres del sistema han de tenir la seva oportunitat de donar la seva opinió en alguns aspectes. És cert que hi ha d’haver algunes fronteres, perquè hi ha aspectes en què els nens no poden actuar, però és necessària una comunicació perquè cap dels membres se senti desplaçat del grup i, així la convivència sigui millor. Si una jerarquia és autoritària hi pot haver problemes per part d’aquells que sempre estiguin sotmesos i obligats a obeir.

Quan es donen aquests problemes i, entre els membres del grup no el saben solucionar s’ha de recórrer a un psicòleg. La seva feina es veu facilitada pel diagrama sistèmic, ja que permet analitzar la situació que s’està vivint i hi apareixen tots els membres implicats.

NECESSITATS HUMANES

Els principals defensors de l’enfocament humanista van ésser Carl Rogers i Abraham Maslow; els quals creien que l’ésser humà era bo per naturalesa si les condicions de vida d’aquests són les adequades.

Abraham Maslow va ser format dins el conductisme, però al continent americà també van arribar influències de la psicoanàlisi freudiana. Maslow però, no compartia les idees conductistes ni de la psicoanàlisi; d’aquesta manera va idear una altra forma de pensament:  la psicologia humanista.

Maslow no estava d’acord amb els conductistes perquè es creia que la ment humana era neutra i, per tant, la conducta es podia modificar només basant-se en el condicionament operant.  Tampoc estava d’acord amb la psicoanàlisi perquè defensava que la part més forta de la nostra ment  era allò que calia contrarestar; és a dir, la naturalesa humana era dolenta.

A partir d’aquestes reflexions, Maslow postula un nou model per entendre el comportament de les persones i poder intervenir quan aquest resulti perjudicial.  Maslow va veure els aspectes positius de les persones de forma innata; es diferencia del conductisme precisament per ser innat i que no s’entreni.  Les condicions de vida perquè aquests aspectes siguin positius però, han d’ésser bones.

Maslow va defensar també que egoisme i altruisme tenien definicions similars: si les persones cobreixen primerament les seves necessitats, aquestes segurament actuaran millor en les situacions socials, és a dir, estaran més disposats a ajudar les altres persones.

NECESSITAT: tot allò que, si no es cobreix fa que la persona afectada emmalalteixi o mori.

Arran d’aquesta definició, dir que Maslow es va dedicar fonamentalment a l’estudi de persones plenament humanes, la qual cosa vol dir que estudiava:

1.       Persones que tinguessin satisfetes totes les necessitats (fisiològiques, psíquiques i espirituals) en un moment determinat.

2.       Persones que vetllessin per al compliment de les necessitats anteriors.

TEORIA DE LA MOTIVACIÓ HUMANA

Segons aquesta teoria, Maslow divideix els diferents tipus de necessitats i les agrupa en cinc. Aquests grups però, els distribueix en una piràmide, en la qual ordena les necessitats segons l’ordre d’importància.

Les necessitats de la base de la piràmide i, per tant, les més importants (segons Maslow) són les fisiològiques (ex. dormir, menjar, beure...). Les següents necessitats són les de seguretat (ex.  seguretat a casa, de salut, de feina...). La franja següent de necessitats són totes aquelles relacionades amb l’amor i les relacions personals. Després, bé la importància de l’autoestima, confiança en un mateix... i per últim, segons Maslow, també és molt important l’autorealització o la sensació de tenir èxit en alguns aspectes de la vida.

Els problemes apareixen quan es capgira l’ordre primordial d’aquestes necessitats. Això és així, per exemple, quan un ideal polític (que seria la punta de la piràmide) porta les persones a dur a terme una vaga de fam.

Maslow definia el suïcidi i la malaltia com a manca de necessitats. La diferència entre el primer i el segon és que, en el primer cas la manca de necessitats és total en un o més dels grups mencionats anteriorment.

PRÀCTICA 6: NECESSITATS HUMANES

·         Comportament constructiu: manera d’actuar mitjançant la qual s’assoleix la necessitat i, en la qual tothom en surt beneficiat.

·         Comportament destructiu: manera d’actuar mitjançant la qual s’assoleix la necessitat però que, en el transcurs algú hi surt perjudicat.

·         Comportament fallit: manera d’actuar mitjançant la qual no s’assoleix la necessitat autèntica.

Necessitats Fisiològiques: necessitat d’aprimar-se

-          Comportament constructiu: mantenir una dieta equilibrada i fer esport.

-          Comportament destructiu: No menjar per veure’s amb massa pes i emmalaltir (anorèxia).

-          Comportament fallit: intentar mantenir una dieta i seguir menjant entre hores.

Necessitats de Seguretat: necessitat de seguretat en la parella

-          Comportament constructiu: enfortir el vincle amb la parella per mitjà de sincerar-se l’un amb l’altre, parlar, compartir més coses de la seva vida diària...

-          Comportament destructiu: establir una vigilància constant sobre l’altre membre de la parella i establir un alt nivell de control.

-          Comportament fallit: desvincular la parella d’altres contextos: família, amics...

Necessitats d’Afecte: necessitat d’aconseguir noves amistats

-          Comportament  constructiu: fer diferents activitats que aportin alguna cosa bona a la persona i conèixer gent en aquests contextos.

-          Comportament destructiu: unir-se a un grup sense ésser gens beneficiós per a un mateix i seguir amb la gent que s’hi coneix.

-          Comportament fallit: tractar d’imposar-se als altres.

Necessitats d’Autoestima: necessitat de tenir més confiança en un mateix

-          Comportament constructiu: assistir a teràpies per a millorar la confiança i seguir els consells que s’hi donin.

-          Comportament destructiu: tractar els altres de manera diferent per tal de fer-los sentir inferiors.

-          Comportament fallit: canviar la manera d’ésser per aconseguir l’aprovació dels altres.

Necessitats d’Autorealització: necessitat d’ésser més creatiu

-          Comportament constructiu: apuntar-se a classes d’art per a millorar les capacitats creatives.

-          Comportament destructiu: fer pintades als espais comuns del lloc on es viu.

-          Comportament fallit: copiar l’estil d’altres pintors.

Marta Godina, Raquel Nierga i Khaoula Chentouf

REFLEXIONS

A diferència del conductisme o la psicoanàlisi, l’enfocament humanista que planteja Maslow defensa els aspectes positius innats de l’ésser humà.

En els dos primers corrents psicològics, els professionals donen la culpa del que passa al pacient, és a dir, que el problema es troba en ells i s’ha d’intervenir només en aquelles persones que presenten els símptomes. L’enfocament humanista, en canvi, troba els problemes en l’entorn que envolta aquestes persones, de manera que els problemes vénen tots de l’exterior, quan les condicions de vida del pacient no són adequades.

Per a Maslow, els problemes es presenten quan una de les necessitats humanes no es troba completa.

Segons aquest autor, una necessitat és tot allò que si no es cobreix ens posa malalts o ens mata. Crec que la definició de Maslow és encertada perquè moltes vegades pensem que necessitem una cosa i, quan l’hem aconseguida ens adonem que només era un caprici i, en realitat no la fem servir o no ens serveix d’utilitat.

Una necessitat és allò que si no podem aconseguir ens afectarà de manera negativa ja sigui físicament o psíquicament.  La majoria de necessitats que creiem tenir en l’actualitat són coses supèrflues per a garantir-nos una comoditat superior, però el fet de no tenir-les no ens perjudicaria tan com per emmalaltir o morir.

Totes les necessitats van ser distribuïdes per Maslow en una piràmide per a poder ser classificades.

Segons la piràmide, les més importants són les necessitats fisiològiques. Segons la meva opinió, aquestes són les més importants perquè quan aquestes no estan cobertes, un només busca la manera de poder satisfer-les. També és perquè quan no es cobreixen les necessitats alimentàries, el cos es deteriora ràpidament; la necessitat de dormir, en canvi, deteriora tant el cos com la ment. Això és així, perquè quan no es dorm un està més cansat i la capacitat de raonar també es veu disminuïda.

     

Causalitat circular

L’enfocament sistèmic tracta de comprendre el funcionament de la societat des d’una perspectiva holística i integradora. En aquest tipus d’enfocament, l’important són les relacions entre els components del sistema; és a dir, el problema no és individual de la persona, sinó que aquest es troben en les diferents relacions que l’individu manté i no són estables.

La diferència amb els altres enfocaments és que, aquest, no es dedica a l’individu de forma aïllada perquè el problema no està en la dinàmica interna d’aquest. L’enfocament sistèmic pot decidir atendre les persones que envolten la persona que manifesta el problema. El sistema on viu aquesta persona no és saludable i, per això, s’ha de tractar el conjunt o part del sistema.

Segons els defensors de l’enfocament sistèmic, no es poden conèixer les causes exactes que influeixen en el comportament de les persones perquè hi ha moltes influències i totes són diferents; aquest coneixement però, tampoc és necessari per a solucionar el problema. 

Quan el professional decideix intervenir, aquest passa a formar part també del sistema del pacient i, a vegades, pot ser que aquesta intervenció no sigui funcional (iatrogènia).

   

Des d’aquest enfocament sistèmic s’han proposat diverses teories, algunes de les quals són:

·       Teoria General de Sistemes (TGS)

·       Teoria Cibernètica

Aquestes dues teories exposen que tots els elements d’un sistema estableixen relacions mútues entre cada un d’ells. Entre tots els membres d’un sistema existeix una interacció constant que els influeix.

CAUSALITAT LINEAL: es refereix al fet que quan es produeix una situació “A”, després esdevindrà una situació “B”. Evidencia el fet que una influència és causa del problema.

CAUSALITAT CIRCULAR: es refereix també al fet que quan es produeix una situació, aquesta comporta l’aparició d’una altra. La diferència amb la causalitat lineal és que, en aquesta no se sap quina de les dues situacions va aparèixer primer.

Se sap com funciona, però no se sap quina és la causa i quina la conseqüència; les influències són a la vegada causa i conseqüència.

GREGORY BATESON

Gregory Bateson va ser un antropòleg que va dedicar part de la seva vida a estudiar tribus indígenes.

Mentre estudiava aquestes tribus, va descobrir que hi havia dos tipus de relacions que s’establien entre els éssers humans:

1.  Relacions simètriques: aquelles en les quals la interacció entre els participants s’efectua de manera semblant.

2.  Relacions complementàries: aquelles en les quals la interacció entre els participants s’efectua de manera diferent.

Tan les relacions simètriques com les complementàries poden esdevenir constructives o destructives. També es poden produir en escalada o en desescalada.

 PRÀCTICA 8: Causalitat circular

1. simètrica constructiva: una parella decideix les activitats per al cap de setmana per a millorar la seva relació

-       L’home posa per escrit aquelles activitats que li agradaria fer el pròxim cap de setmana.

-       L’home tria una activitat per al cap de setmana de totes les que havia apuntat anteriorment.

-       Ho posa en comú amb la parella i, a aquesta li ha de semblar bé per poder-la tirar endavant.

-       Fan l’activitat.

-       La dona posa per escrit aquelles activitats que li agradaria fer el pròxim cap de setmana.

-       La dona tria una activitat de totes aquelles que havia apuntat anteriorment.

-       Ho posa en comú amb la parella.

-       Fan l’activitat.

2. simètrica destructiva: a dues amigues els agrada el mateix noi i es barallen per l’objectiu

-       Les dues noies es critiquen d’amagat per fer cada malament l’altra.

-       La primera queda amb el noi d’amagat de l’altra.

-       La segona se n’assabenta i s’ofèn.

-       La primera, que ha quedat amb el noi, menteix a la segona per intentar excusar-se.

-       La segona no es creu l’amiga i, també queda amb el noi.

3. complementària constructiva: una empresa intenta motivar els seus empleats per a millorar la producció

-       L’empresa selecciona el personal de manera objectiva.

-       L’empresa dóna opcions per al transport.

-       S’estableix un pacte entre tots perquè els horaris siguin els més convenients.

-       S’intenta variar una mica la rutina laboral.

-       Es fonamenta un lloc de treball favorable.

-       Augmenta la productivitat, els beneficis, milloren les relacions personals...

4. complementària destructiva: un noi es compra un cotxe nou i molesta els veïns

-       El noi aparca on vol sense pensar en els altres.

-       Els altres l’adverteixen de les conseqüències.

-       El noi no en fa cas i es posa a tocar el clàxon a qualsevol hora.

-       Molesta a l’altra gent, la qual el denúncia a la policia.

-       Intimida als altres usuaris de la via.

-       La policia el detén.

Adela Navarro, Raquel Nierga i Marta Godino

REFLEXIONS

L’enfocament sistèmic està dirigit a tot aquell conjunt de persones que no tenen problemes psicològics deguts a una patologia. Per a aquest tipus de persones que no pateixen cap trastorn, sinó que tenen problemes amb les relacions de la seva vida diària, l’enfocament sistèmic pot resultar molt beneficiós, ja que s’aconsegueix que la persona que presenta els símptomes d’una relació poc saludable no se sent la causa del problema.

D’aquesta manera, no existeix tanta pressió sobre aquesta persona; amb aquest tipus d’enfocament es tracta tot el conjunt sistèmic o part d’aquest. El resultat d’això és que el pacient no se sent pressionat ni culpable del que passa i, d’aquesta manera resultarà més fàcil poder trobar una solució al problema. L’enfocament sistèmic no es basa en una causalitat lineal, sinó que es basa en la causalitat circular. Utilitzant aquest tipus de causalitat, es pretén fer veure que el comportament humà és més complicat del que pot semblar a simple vista, ja que són molts els factors i variables que ens influencien al llarg de la vida. La causalitat circular accepta el fet de no conèixer la causa exacta del problema i, es basa en el fet que totes les influències que rep una persona són a la vegada causes i conseqüències.

El problema que es presenta però, quan el pacient o, la resta dels membres del sistema no volen anar a la consulta del psicòleg. En aquest tipus de situacions, suposo que el psicòleg haurà de buscar altres estratègies per actuar indirectament en els individus i, així intentar solucionar el problema.

Un altre aspecte important d’aquest enfocament és que, quan el psicòleg decideixi intervenir, passarà a formar part del sistema; quan passa això, aquest ha d’ésser capaç de veure si la seva actuació és funcional o empitjora la situació per decidir quin serà el següent pas. 

L’enfocament sistèmic es basa en la interacció constant dels membres d’un sistema i, per aquest motiu, el problema no pot ser individual. Els éssers humans vivim en societat i, per aquesta raó el fet d’establir diferents relacions és inevitable; a causa d’aquestes relacions, tots estem exposats a la influència de la gent que ens envolta i, per aquest motiu, qualsevol activitat que els altres facin o deixin de fer ens afecta en gran mesura.

Algunes d’aquestes relacions però, poden no resultar saludables, la qual cosa esdevé un problema; aquests problemes es produeixen quan una relació és destructiva i continuada, ja que si és un fet puntual dins una bona relació no presentarà cap problema en aquesta. El problema s’agreuja quan la relació és destructiva i cada cop els conflictes són més difícils de solucionar.

Tal com va dir Gregory Bateson, hi ha diferents tipus de relacions: les relacions complementàries són importants perquè cada un dels seus membres és dependent de l’altre pel fet que la manera d’actuar d’uns i altres són diferents. En aquest tipus de relacions un membre és capaç de dur a terme certes accions que l’altre no pot fer i, s’ajuden mútuament dins les seves possibilitats.

En les relacions simètriques, en canvi, el membres que la componen actuen de manera similar. Aquestes relacions, a diferència de les anteriors, gaudeixen d’un cert grau d’independència, ja que els seus membres no necessiten els altres per a subsistir. Quan aquestes relacions són bones però, fan que un se senti millor amb si mateix i els objectius comuns són més fàcils d’assolir.

Les relacions esmentades anteriorment però, poden ser constructives o destructives. En el primer cas, la relació s’enfortirà i farà feliços els membres del sistema, però en el cas que siguin destructives, la magnitud que assoleixi pot resultar en problemes psicològics. El problema de les relacions destructives és que, la majoria de vegades van en escalada i, les conseqüències dels actes cada vegada són més greus.

Quan les relacions són d’aquest tipus, el millor és trobar una solució que acontenti els seus membres (sigui per mitjà dels esforços d’ells o mitjançant la intervenció d’un psicòleg) o que, en el cas que no es pugui deixar la relació abans de fer-se més mal.

 
 

SETENA PRÀCTICA: Carl Rogers

Carl Rogers era un home solitari, independent i disciplinat que va néixer l’any 1902 a Chicago i, la seva educació va ser molt estricta.

La teoria de Rogers és d’una aplicació àmplia i clínica, ja que està basada en anys d’experiència amb pacients.

Rogers es diferencia de Freud pel fet que considera les persones com a bones o saludables, és a dir, considera que les persones són bones per naturalesa; opció totalment contraposada a la de Freud. Per a Rogers, la malaltia mental és una distorsió de la tendència natural. Una altra diferència amb Freud és que, la teoria de Rogers en principi és senzilla. També es diferencia en gran mesura del conductisme i dels seus mètodes.

La teoria es constitueix a partir de la idea d’una motivació innata present en qualsevol forma de vida dirigida a desenvolupar els seus potencials el més enllà possible i, en defensar que els éssers humans sabem com evolucionar cap aquest sentit quan les condicions són òptimes. 

Rogers defensa que els organismes saben què és bo per ells i, els humans valorem la recompensa positiva d’un mateix (autoestima, auto validesa...) i, això és gràcies als cuidats positius dels altres envers nosaltres i a la societat.

La societat però, ens recompensa si complim amb els estàndards que apliquen uns altres en comptes de seguir les nostres actualitzacions de potencial individuals. Els que no puguin complir aquests estàndards tindran una baixa autoestima.

Rogers s’interessa per descriure la persona sana i, aquesta compleix les següents qualitats:

1.     Obertura a l’experiència: percepció precisa de les experiències pròpies i els sentiments i capacitat d’acceptar la realitat.

2.     Vivència existencial: viure el moment i no el passat o el futur, ja que un ja ha passat i l’altre no existeix. Això però, no vol dir que no aprenguem del passat ni planifiquem el futur. Simplement hem de reconèixer el que experimentem en el moment.

3.     Confiança organísmica: hem de confiar en nosaltres mateixos i fer allò que creiem correcte i que sorgeix de forma natural.

4.     Llibertat de l’experiència: ens sentim lliures i assumim les responsabilitats de les nostres oportunitats.

5.     Creativitat: si un se sent lliure i responsable participarà en el món i serà una persona funcional, en contacte amb la seva actualització i la dels altres.

TERÀPIA

En un principi Rogers va anomenar la serva teràpia “no-directiva”, ja que creia que el psicòleg no havia de guiar el pacient, però si ser allà mentre aquest portava el curs del seu procés terapèutic.

El resultat del nom va portar a l’experiència contrària i el va canviar per “teràpia centrada en el pacient”: el pacient havia de dir què estava malament, trobar les formes de millorar i determinar la conclusió de la teràpia.

REQUISITS DEL TERAPEUTA

·         Acceptació incondicional: acceptar la persona sense cap necessitat d’estar d’acord amb el que ha fet o amb el que diu. Transmetre confiança a través d’una mirada positiva.

·         Comprensió empàtica: intentar entendre els seus desitjos, anhels, frustracions, emocions... sense jutjar el pacient.

·         Autenticitat, congruència o coherència: actuar, sentir i pensar sense contradiccions, ja que l’actitud es transmet cap a l’altra persona.

Rogers afirma que aquestes qualitats són necessàries i suficients, però aconseguir dominar aquestes tres qualitats no és una feina senzilla ni sempre s’aconsegueix.

DOCUMENTAL: PENSANT EN ELS ALTRES I REFLEXIÓ

El documental mostra com les relacions amb els altres i el fet de millorar ajudant-se els uns als altres porta a la felicitat.

L’objectiu del curs d’aquella classe d’una escola del Japó és arribar a ser feliç i, està científicament comprovat que el que dóna més satisfacció és establir relacions satisfactòries amb altres.

En documental es mostrava una classe en la qual s’havia creat un vincle afectiu important, la qual  cosa es mostrava des d’un inici amb el retrobament entre alumnes i el professor.

Les classes d’aquella aula eren diferents a la resta i, em vaig fixar en un exercici molt útil en el tractament de les emocions i el fet de poder expressar-se i fer-se entendre i, alhora crear un lligam amb els altres.

Aquesta activitat és escriure les “cartes de la llibreta”; són cartes en les quals cada alumne escriu fets sobre la seva vida i els sentiments que li provoquen.

El fet de fer-se escoltar i saber que els altres t’entenen i et recolzen crea o reforça un lligam perquè, des del meu punt de vista és molt important que s’entenguin els sentiments dels altres i recordar que tots som persones i que certes experiències ens poden afectar de manera positiva o negativa.

Per poder dur a terme una activitat com aquesta, hi ha una capacitat que em sembla indispensable i, és l’empatia. Si un no és capaç de posar-se al lloc d’un altre i imaginar-se el que està sentint (encara que només sigui una aproximació, ja que no és possible sentir el mateix si no has passat per aquella situació), no el podrà entendre per més que vulgui.

La meva opinió però, és que l’empatia és una capacitat que pot tenir qualsevol, ja que tothom té sentiments i aquests són molt semblants. Els sentiments es podrien considerar universals perquè els mostrem de la mateixa manera: si estem contents somriem, si estem tristos plorem... i, són accions que podem observar del naixement en qualsevol nen.      

En el documental s’observa l’empatia en el moment quan llegeixen les cartes i tots els altres escolten atentament el que els seus companys estan dient i per les reaccions que es donen, per exemple: quan comenten la pèrdua d’un ésser estimat els altres es posen tristos o fins i tot ploren perquè s’hi senten identificats.

L’empatia es pot reforçar pensant en un mateix, ja que tots tenim els nostres punts febles. Reconèixer aquesta vulnerabilitat davant els altres reforça els lligams i, com a conseqüència també reforça l’empatia.

El mestre els ensenya el camí de la felicitat i, la seva feina primordial és fer veure als seus alumnes la importància de la vida i mostrar-los les alegries que aquesta comporta; les quals són experiències individuals que només pot sentir un mateix.

El mestre també els ensenya a reflexionar per si mateixos quan cometen algun error alhora de tractar els altres. Un bon exemple del documental seria el fet de tractar els altres amb menyspreu pel fet de no haver tret bones notes.

El professor els obliga a reflexionar sobre el que han fet i perquè ho han fet; d’aquesta reflexió aprenen que burlar-se dels amics per una cosa així està malament perquè a ells els faria estar tristos i, el fet de considerar-los amics amb un lligam especial feia que els mateixos que se’n burlaven se sentissin malament. Van arribar a la conclusió que els seus companys s’havien esforçat en tasques que els resultaven difícils i no encara no havien pogut resoldre el problema.

La conclusió a la qual he arribat jo, és que un ambient educatiu basat en la felicitat i els sentiments seria molt més eficaç i els professionals resultants d’aquesta educació serien més competitius alhora d’assumir tasques i realitzar la seva feina amb una qualitat superior.

Segons el meu punt de vista, sempre es treballa molt millor i amb més ganes quan un se sent bé amb si mateixa i està a gust amb els seus companys. Ser feliç repercuteix en la vida de cadascú i, com a conseqüència, també repercuteix en la societat.

Cinquena Pràctica: Complex d’Èdip

Recerca

En el desenvolupament humà, es distingeixen diferents fases durant la infància i, segones Freud, les diferents fases són les següents:

Fase oral: està relacionada amb la funció oral i alimentària, ja que l’infant troba plaer en l’acte de succionar i alimentar-se; la qual cosa es deu al fet que és la primera via per descarregar la seva tensió.

Fase sàdica i anal: està relacionada amb la funció del control dels esfínters.

Fase fàl·lica: està relacionada amb el descobriment dels genitals i la diferència de sexes. És en aquesta etapa, entre els 3 i els 5 anys, quan apareix la libido i, també els complexos d’Èdip i d’Electra que explicaré més endavant.

Període de latència: es presenta als 6/7 anys i, és un període durant el qual els nens/es no volen sentir parlar de qüestions relacionades amb el sexe.

Fase genital: durant la pubertat reapareix l’interès per la sexualitat, la qual ja comença a orientar-se cap a la finalitat reproductiva.

COMPLEX D’ÈDIP

En la psicoanàlisi, el complex d’Èdip (també anomenat conflicte edípic), es refereix al conjunt d’emocions i sentiments infantils caracteritzats per la presència simultània i ambivalent de desitjos amorosos i hostils cap als progenitors. Aquest és un concepte central de les teories inicials de Sigmund Freud i, aquest el  defineix com: desig inconscient de mantenir una relació sexual amb el progenitor del sexe oposat i d’eliminar el pare del mateix sexe.

Freud però, descriu dos conceptes més:

·         El complex d’Èdip positiu: odi cap al progenitor rival del mateix sexe i atracció sexual inconscient cap al progenitor del sexe oposat.

·         El complex d’Èdip negatiu: amor cap al progenitor del mateix sexe, així com la rivalitat i rebuig cap al progenitor del sexe oposat.

HISTÒRIA DEL COMPLEX

El concepte va ser desenvolupat per Sigmund Freud, qui es va inspirar en el mite d’Èdip de la mitologia grega clàssica. Èdip és fill del rei Layo, el qual, per evitar que es compleixi la predicció d’un oracle (seria assassinat pel seu fill), el lliura a un servent perquè l’abandoni. Aquest últim però, aconsegueix que l’aculli el rei de Corint. Quan Èdip creix però, escolta rumors sobre que els reis de Corint no són els seus pares de debò i consulta l’oracle de Delfos, el qual li revela que matarà el seu pare i es casarà amb la seva mare. 

En efecte, la predicció es compleix i, en descobrir la veritat la mare d’Èdip se suïcida i ell, incapaç de suportar el que ha fet es treu els ulls i abandona la ciutat.

La primera vegada que apareix el concepte en l’obra de Freud és l’any 1910. A partir d’aquesta idea, Carl Jung va desenvolupar de forma anàloga el “complex d’Electra”, descrit com: atracció sexual inconscient que sent una nena cap al seu pare. Freud però, mai va acceptar aquesta idea, ja que es contraposava amb les teories desenvolupades. Per Freud, es manifesta en els dos sexes, però no evolucionen de la mateixa manera ni són simètrics.

En el seu llibre Tòtem i tabú (1913), Freud defensa la universalitat dels conceptes: el defensa a través d’un mite propi en el qual l’escenari és una època indeterminada i primitiva on els homes vivien en agrupacions dominades per un mascle poderós i tirànic que tenia el privilegi de posseir les femelles. Un dia, els mascles joves decideixen rebel·lar-se contra el pare i l’assassinen i se’l mengen. El penediment i els sentiments de culpa van portar a instaurar un altre ordre social basat en la exogàmia (prohibició de posseir les dones del clan) i el totemisme (una figura que substitueix simbòlicament al pare).

Freud però, conclou que el pare mort té més autoritat que el viu, ja que l’obediència retroactiva que se li presta es basa en el sentiment de culpa; les prohibicions del totemisme (l’incest i matar el tòtem) representen els desitjos inconscients del conflicte edípic.

IMPLICACIONS DEL COMPLEX

El conflicte s’ha de solucionar per possibilitar el desenvolupament de la sexualitat del nen. En l’inconscient es posa en funcionament el “complex de castració”. El complex de castració representa la por de perdre el fal·lus a les mans del seu pare i, en la dona la constatació que ha estat castrada (suposen que tots posseeixen fal·lus). Aquest temor dels homes implica la sortida del complex d’Èdip pels nens i l’entrada per les nenes, ja que li dóna la culpa a la mare per no haver-lo fabricat bé.

SOLUCIÓ DEL CONFLICTE

A mesura que el nen creix, es forma el superjò, que prohibeix l’incest. Les aspiracions libidinals són inhibides en relació al sexe i canviades en mocions tendres. Amb això s’inicia el període de latència: es cancel·la i es destrueix el complex. 

En el seu desig de superar-lo, el nen tracta d’assemblar-se al seu rival i s’hi identifica; el pare es torna un model per al nen. Succeeix el mateix amb les nenes, tot i que no de manera simètrica.

 

COMPLEX D’ELECTRA

És el terme proposat per Carl Gustav Jung per designar la contrapartida femenina del complex d’Èdip. És un concepte psicològic que procura explicar la maduració de la dona i consisteix en una atracció afectiva de la nena en la figura del pare.

Segons Jung, és comú a totes les nenes en algun moment de la infància i, la fixació afectiva pot generar una situació de rivalitat amb la mare que sol durar uns 2 anys i es resol de manera natural.

Al contrari que els nens, la situació passa més inadvertida perquè les nenes tenen un vincle molt estret amb les mares; la qual cosa els dificulta mantenir la competitivitat amb les mares.

ORIGEN DEL NOM

Segons la mitologia grega, Electra va venjar la mort del seu pare (Agamèmnon), assassinat per la seva esposa o, segons el mite l’amant d’aquesta. Electra va animar al seu germà perquè els assassinés a tots dos.

FORMES D’ACTUACIÓ

El pare ha de posar una barrera generacional entre ell i la nena i  fer-li entendre que ell estima la mare i que allò no és el que realment vol. La nena assumirà la seva derrota i es disposarà a buscar un altre amor.

REFLEXIONS

El complex d’Èdip proposat per Freud descriu una fase de la infància que, tot i que pot passar més o menys inadvertida, la passen la majoria de nens i nenes.

La definició de Freud és un punt molt important en la psicoanàlisi, ja que pretén explicar el funcionament psíquic de les persones i l’estructuració de la personalitat a partir d’aquest complex i la seva superació; ja que tant si se supera com no, té un paper molt important en el comportament de les persones adultes i els traumes que aquestes puguin patir. Amb això vull dir que, depenen del desenvolupament, evolució i resolució del complex es podran descriure quins símptomes es presentaran i com ho faran en les diferents patologies.

La manera d’evolucionar dels nens i les nenes són diferents i, això pot ser causat perquè en aquella època hi havia desigualtat entre homes i dones. Pel fet que uns i altres es defineixen per diferents trets i possessions havien de ser tractats de manera diferent.

El fet de sentir el pare com un rival és cert en la majoria dels casos, però en el cas que no hi hagués pare o que aquest hagués estat substituït per una altra persona, crec que el complex es desenvoluparia d’igual manera. En el primer cas però, no hi hauria objecte contra qui dirigir la rivalitat i cabria la possibilitat que el nen en busqués un altre. Tant en el primer com en el segon cas, l’objecte de major atenció de la mara podria ser del mateix sexe, de manera que la teoria de Freud sobre la rivalitat amb el mateix sexe podria no ser  vàlida.

Si es pogués donar aquest cas, s’hauria de replantejar la font d’aquesta rivalitat; per Freud és fruit dels desitjos sexuals i la libido (la qual cosa, per ell, era la causa de tots els traumes psicològics durant la seva primera etapa) però, si no fos aquest cas podria ser una manera de respondre l’autoritat i la repressió que representa el pare o la persona que en fa la funció pel nen.

Freud correlaciona el complex d’Èdip amb el complex de castració, la qual cosa fa pensar en una possible superioritat de l’home sobre la dona. Aquest punt de vista juntament amb la diferenciació de l’evolució del complex entre nens i nenes, podria ser considerat ofensiu en la societat actual, ja que és una societat que defensa la igualtat entre homes i dones malgrat les diferències naturals de l’espècie.